Diumenge 6 de setembre. A les 8 del matí agafo el metro cap a Ciudad Universitaria. A la sortida, una gentada busquem desorientats la facultat on ens han convocat. La meva és la de Dret. Els rètols estan pensats per moure's en cotxe, diuen. Camino i camino entre edificis d'obra vista, Biologia, Camins, Farmàcia,... Entro en conversa amb altres opositors. Escolto que ens presentem 20.000 persones per 1.123 places. A la Avinguda Complutense el gènere majoritari és el masculí però més igualat del que em pensava. Finalment trobo Dret. Moltíssima gent als voltants de la facultat. Encara falta una hora per entrar. Dono un tomb entre els opositors per fer la meva particular radiografia sociològica. Molt accent andalús, són el 25% de la població espanyola. Sentir parlar per telèfon en català fa girar-se a alguns companys.
Em toca l'aula 13. Per bona o mala sort?. A la porta, el llistat de 45 opositors . Ens presentem només 32. Tres funcionaris de IIPP ens donen unes mínimes instruccions. Ens fan esperar (o desesperar) a l'aula més d'una hora per portar l'examen. Peto la xerrada amb dues companyes, una de Málaga i l'altre de Càdis. La gaditana és el cinquè cop que es presenta. Ho té tan clar com jo mateixa que aquesta feina serà el nostre futur professional. En el meu cas a Catalunya o a Espanya.
El primer psicotècnic analitza la comprensió lectora amb varies preguntes amb quatre possibles respostes sobre un texte. Completo totes les preguntes. Satisfeta. Al segon s'ha de ser ràpid. La pregunta és una sèrie de signes, números i lletres. A les respostes has de trobar la sèrie idèntica entre quatre de molt semblants. Em surt prou bé. El tercer són diagrames de fluxe. No havia fet mai cap d'aquests. Responc totes les preguntes però molt poques amb la seguretat de fer-ho correctament. Començo a veure que és provable que hagi putxat a l'examen dels psicotècnics per excés de confiança. Surto de l'examen amb un regust agredolç. Un taxi em porta com un coet fins Las Ventas. He quedat per dinar.
A l'estació de Sants m'espera el meu pare amb una abraçada i un petó. Sembla que ha aceptat (de moment) que la seva filla és com és, i a més, vol treballar a presons. M'alegra que la nostra relació sigui de nou afectuosa. M'alegro també de tornar a Barcelona, mentre li explico que no m'importaria gens viure a Madrid. A la nit entro a casa meva. Els dubtes em volten al cap. Obro el correu. Em trobo un missatge del company Angel amb l'assumpte: "El cuatro de octubre volverás a Madrid". No li he dit, però les seves amables paraules m'empenyen a seguir estudiant quan el desànim o el cansament fan trontollar la motivació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada