Diuen que el dolor és inevitable i el sofriment és opcional. Durant el dia no deixo de barallar-me amb un i altre. Torna el fantasma de la malaltia crònica. Les molèsties al peu que no remeten em recorden dia rera dia els pitjors temps passats. L'esquena. Les setmanes transcòrren sense trobar la recuperació. Tinc por a entrar de nou dins el cercle del dolor, a veure'm com la noia trista que les limitacions físiques em feien ser. Tant és ja la oposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada