Durant la setmana he suportat de nou molèsties i dolor al peu, segons em diuen, com a conseqüència de l'exercici de dinamòmetre de dimarts, per no deixar de banda els entrenaments. El fisioterapeuta em va retreure perjudicar la recuperació. Malgrat això, no m'empenedeixo de l'entrenament de l'altre dia amb el grup.
Les persones que m'envolten manifesten sovint la seva incomprensió davant el treball i la energia que dedico a la millora de la condició física. No arribo a fer-me entendre. Com explicar-los que cada entrenament és per mi una injecció de vitalitat, una oportunitat de superació, un moment màgic que impulsa el desig i la alegria de viure? Com no apassionar-se amb una activitat que m'ha retornat la salut? Només qui hagi viscut atrapat al cercle del dolor, la malaltia i la incapacitat pot comprendre el goig que em provoca ser capaç d'entrenar, saltar i còrrer, la satisfacció que em dona compartir els entrenaments amb el grup d'aspirants a mossos i bombers de Festefort, la il·lusió que sento al plantejar-me fer una mitja marató.
Sigui quin sigui per mi el resultat de la convocatòria d'aquest any, la preparació de les proves físiques de la oposició ja m'ha donat el millor premi.
