Al setembre del 2008 vaig decidir-me a deixar el tabac després de molts anys de fumar. Aquest fet va anar acompanyat d'una petita, gran revolució personal. Gairebé de cop afegia a la meva rutina diària la millor de les medecines: els hàbits de salut. Entrenaments, dieta pautada per nutricionista, meditació i ioga. Optimisme, projectes i alegria.
Van passant els mesos. El treball, l'estudi i l'entrenament omplien quasi tot el meu temps. La meva salut va millorar substancialment. El millor moment arribà amb les proves físiques. Era l'estiu del 2010 i entrenava moltes hores a la setmana amb el somni de debutar a una triatló popular.
A la tardor però un neguit va prendre el protagonisme: una lesió que m'impedís començar a la Escola de Policia, enllestir el procés selectiu. Vaig espaiant cada cop més els entrenaments. Al gener entro a l'ISPC. Viatjant al voltant d'una espiral de novetats i de tensió mal portada, un matí prego per una cigarreta a un company. En sortir de la visita a La Model ja vaig comprar un paquet. Després de dos anys i mig d'abstinència, tornava a ser una idiota esclava del tabac.
Quan acabi la Escola ho deixo. Quan acabi les pràctiques... A l'entorn penitenciari el tabaquisme és present a tot arreu. Una companya de classe em va advertir, treballant a presons et serà molt més difícil trencar amb l'addicció. A l'estiu d'enguany hagués estat un bon moment, uns mesos lliures sense estar envoltada de fumadors. En entrar a Quatre Camins es va fer palès que deixar-ho era qüestió magre.
Fa unes setmanes un amic que m'acompanyava, en sortir d'un estanc, em va dir: "Núria, estàs pagant-te un càncer. Pensa-hi". Cert que em molestaren aquestes paraules en ser escoltades. La veritat nua no és plat de bon gust. Però no he deixat de rumiar-ho, de buscar el moment i la motivació suficient per engegar les burilles, els cendrers i el fum a rodar. Ahir vaig encendre un últim cigarret d'un paquet mentolat. I ja han passat més de 24h...
Dejar de fumar por Olivia Castro.
